Ultra Pirineu 2017

El nostre company Xavi Nosàs va cumplir un somni no només fent sinó que també finalitzant una de les curses mes dures del país, la Ultra Pirineu 2017 de 110 Kms. Un gran repte que a molts ens genera una gran admiració per lo que segur que ha significat tot l’entrenament i la cursa. Sinó m’equivoco, Xavi Nosàs passa a ser el primer Fondista de Sant Feliu en fer la  Ultra Pirineu. Ets gran company. Felicitats !!!!!!

 

 

 

Primer el video realitzat pel Xavi durant la cursa:

 

 

 

 

A continuació us deixo amb la gran crónica escrita segur que entre llàgrimes d’en Xavi Nosàs:

 

Tot té el seu començament, el dia que la il·lusió pot més que les teves forces. El dia que un cop acabada una Trail, t’apareix un cuquet a la panxa que et parla, i et fa creure que ets capaç, i a l’hora els nervis t’embriaguen.

A un any vista marques els entrenaments i les competicions prèvies com a únic camí per a la glòria.

 

I quan menys t’ho esperes, et trobes a la Plaça Porxada de Bagà, tot vestit de fondista, amb el teu millor amic al costat, amb un somriure d’orella a orella, i… nerviós, sense pànic però sí amb molt respecte pel que està a punt de passar.

Després del compte enrere comencem a córrer, i just en aquest moment et sents molt gran, immens, a partir d’ara els teus somnis ja s’han començat a fer realitat.

 

La Ultra Pirineu té 110kms i 6800 desnivell positiu, comencem molt forts, amb 2000 metres de desnivell positius fins a Niu de l’Aliga, i tot això amb només 13,8 kms.

En els primers kms em trobo fret, i em marco com a objectiu únic arribar al primer avituallament als 7,7kms (El Rebost) amb 1007 de desnivell positiu.
És aquí quan et dóna la benvinguda la sortida del sol, i els primers agradables raigs de sol.

 

 

Poc a poc vas aprenent a no pensar més enllà. Si comences a sentir-te una mica cansat i penses que et queden encara 80 o 90 kms, llavors estàs perdut. Només et pots permetre pensar en el que et queda dins al proper avituallament, i res més. La resta és gaudir de la muntanya i del sentiment de llibertat que et dóna córrer Trails.

 

Tens el perfil de la cursa gravat al cap, l’has estudiat fins l’últim detall, però si no has entrenat pel circuit, et queda el dubte de com serà aquella pujada o aquella baixada: pista còmoda, pedregosa, corriolet tècnic, o grimpar amb o sense cordes? Aquí t’ho pots esperar tot, es una prova difícil que aporta un enorme desafiament. De fet, vas trobant terrenys molt tècnics, pedregosos i fins i tot amb la necessitat d’ajudar-se amb cordes per saltar per les roques. Tot una aventura.

 

Després ens quedem 6 kms i 936 desnivell positiu, fins a Niu de Àliga, al km 13,8 de cursa. Intensa pujada que acaba carenant fins al seu bonic refugi. Allà ens reben una multitud de gent animant, que et reconforten i et fan sentir com un heroi.

 

El següent tram es bàsicament baixada cap a l’avituallament de Serrat, al km 28 de cursa, amb 1500 de desnivell negatiu i però també amb 508 de positiu. Trams tècnics i amb punts de via ferrata amb pedra.
Després es segueix baixant fins a Bellver al km 40. Zona còmoda que deixa respirar una mica i de pas estirar els bessons.

 

A Bellver comencem 23 kms especialment durs, que et portaran cap a Pas de Gosolans, que es troba a 2300 metres d’alçada, i tot això en un desnivell de 2100 metres positius. Es passa per dos avituallaments, el primer el de Cortals (km. 50) i el segon el de Prat d’Aguiló (km. 61).

Sortim de Bellver a les 15:44 de la tarda, i comença un tram on és important gestionar l’esforç, alternant entre caminar i córrer, per assegurar-se que els kilòmetres no ens passin factura més endavant. Cal economitzar riscos amb una ascensió lenta cap a Cortals, on arribem a les 6 de la tarda després d’una lleugera baixada en els 2 últims kilòmetres.

 

Seguim pujant cap a Prat d’Aguiló i es va fent fosc, i just pel Pas del Bou decidim posar-nos més roba i el frontal. Ara ja només queden 4 kms per arribar a l’avituallament en un terreny pedregós però per una baixada no especialment tècnica. A les 21:10 arribem a Prat d’Aguiló, fosca nit sense lluna, les cames una mica cansades però amb l’esperit fort.

 

Ens posem el gorro calent, els guants, l’impermeable i dos buffs al coll i a la boca, i encarem la última pujada abans d’arribar a Gòsol, tres kms amb un desnivell de 500 metres i que ens porta l’impressionant Pas de Gosolans. Si no fos de nit s’hagués pogut percebre un paisatge espectacular, escarpat i rocós mirant cap al refugi de Prat d’Aguiló, i enormes prats verds mirant en direcció a Gòsol, on et porten a través d’un terreny tou i agradable durant els 10 kms que queden per arribar a l’avituallament.

Et sents petit davant de tota la naturalesa i d’aquelles immenses muntanyes que s’alzen davant teu, però un cop a la capçada llavors et sents gran, i tens les muntanyes als teus peus.

 

Baixada còmode i reconfortant, sobre un terreny molt agraït, i amb la il•lusió de veure’t ben a prop del teu objectiu d’arribar «com a mínim» a Gósol. Un objectiu que a priori era tot un repte. Ara si!!! repte assolit, a quarts d’una tocats de la matinada ens trobem entrant al poliesportiu de Gósol.

 

Assec a una cadira, i allà m’espera un bon plat de botifarra i pa de pagès amb tomàquet.
El meu amic ara no ho està passant gaire bé, li fa molt mal la panxa i no li entra res. Esperem una mica, però encara no es troba bé, en aquest casos el mes sensat es deixar-lo córrer i quedar-se allà per evitar riscos. Queda massa per arribar a Bagà, deu hores encara i majoritàriament sota la negra nit.

 

Em disposo a marxar, i el Dani em diu que està convençut que jo ho aconseguiré. I jo li contesto: «Ho sé»

 

 

En aquest moment, sense mirar més enrere, agafo els pals amb una sola ma i avanço amb contundència pel camí, com aquell que sap que allò no se li pot escapar, que no pot fallar al seu amic, ja que li deu el poder haver arribat fins allà.

 

El proper punt es el refugi de Estassen (82 Kms), a la falda del Pedraforca. 8,8 kms amb desnivell positiu de 400 metres.

Tram ràpid, i desnivell situat a la part final, un bon moment per baixar el ritme i recuperar forces.

 

Recordava aquest punt ple de gent, volia que estiguessin allà, ho necessitava, però lògicament prop de les 3 de la matinada no hi havia ningú esperant-te. Fins i tot l’avituallament era pobre, una mica més de marxa m’hagués anat bé.

 

Reprenc la marxa, i comencen els mals de cap, ja que desprès d’un km de lleugera baixada, em trobo amb una duríssima baixada de 2 kms molt tècnica, relliscosa per culpa de les arrels dels arbres i el fang de les pluges del dia abans. Relliscada rere relliscada i paraulotes rere cada relliscada. Tram que obliga a baixar de costat a un ritme desesperant i a clavar els pals davant per aguantar l’equilibri i no caure. En aquests moments es quan me n’adono que córrer per la muntanya t’ajuda a comprendre el món, t’endinses per aquells camins i notes que formes part de la muntanya, i tot d’una veus que la terrible baixada s’acaba amb un corriol còmode a mà esquerra.

 

Pocs cents se metres més enllà sento música i un animador que anava animant als corredors de devien arribar a Gresolet. Quedaven uns pocs kilòmetres però el volum era molt alt i ressonava per les muntanyes. Els missatges que donaven als que arribaven eren súper motivadors, et feien sentir un heroi, i la música et pujava l’ànim de lluitador, sobretot en el moment de sentir la banda sonora del Ultimo Mohicano. Pell de gallina, i forces renovades gràcies a l’extra de dosi de motivació que em donava.

 

Arribo a l’avituallament de Gresolet, al km 86, i ara toquen 10 fins a Vents, pujada intensa durant dia kilòmetres i la resta 8 kms de baixada també intensa fins al següent avituallament.

 

Aquest tram es fa especialment llarg, nit intensa, terreny ple de corriols i alguns trams tècnics, però el pitjor de tot era l’acumulació d’hores i les ganes d’arribar, però sobretot era que estava fins els nassos de portal el frontal al cap. Mirava constantment l’hora, i desitjava que es fes de dia, però millor que m’oblidés, encara faltaven algunes hores.
Tot i així, amb insistència, forces encara controlades i sobretot amb el cap ben posat, anaven passant els kilòmetres, però el temps també anava passant, i va aparèixer el neguit que el temps de tall m’anava guanyant terreny, i segons els meus càlculs, anava massa just per arribar a l’últim temps de tall de la cursa situat a Sant Jordi. Això em fa augmentar el ritme de cursa.

 

Arribo a l’avituallament de Vents, i l’únic tema que ens preocupa a tots els corredors que ens hi trobem allà és si tenim suficient temps per arribar a Sant Jordi. Tenim 1 hora 30 minuts per fer els 4 kms que ens separen del següent punt de tall.

 

L’organització ens assegura que tenim temps, però el tram que ens espera es sense cap dubte el pitjor de tots. 650 metres de desnivell en 4 kms i en un terreny absolutament impracticable. Pujada per torrents rocosos, amb roca mullada, i trams saltant pels gorgs. Un autèntic mal son.

 

Si en aquests moments et pregunten per què corres, els diries sense dubtar que és per l’adrenalina que t’aporta, els sentiments de superació i dins i tot el risc d’alguns trams com el que estava passant en aquest moment. Evidentment que es pensarien que estàs boig, és probable que de vegades sí que ho estigui, però aquesta bogeria és la que et dona la satisfacció i la pau interior que necessites que viure.

Per fi surt el sol, i aconsegueixo treure’m el frontal.

 

En aquest tram aconsegueixo passar a moltíssims corredors, tots ells ja molt cansats, mentre a mi la motivació i les ganes de triomfar em donen tota aquella energia que mai m’hagués pensat tenir després de quasi 100 kilòmetres de cursa. Darrera meu fa molta estona que un corredor segueix les meves passes, però el noto flaquejar, em dirigeixo a ell i intento que no defalleixi, dient-li que només ens queden 1 km per arribar a dalt, i que després seria una baixada molt còmode fins a Bagà, però que si defalleix i no passa el punt de tall, tot s’hauria acabat i ho recordaria tota la vida, faltava una petit esforç i ja està. A partir d’aquest moment aquell corredor no es va desenganxar ni un sol moment de mi, malgrat que el ritme que portàvem era molt alt.

 

Els últims metres fins arribar a Sant Jordi es fan interminables, i arribo just 5 minuts abans del temps de tall. Aconseguit!!!

 

 

Em vaig sorprendre molt quan en vaig adonar que malgrat el punt de tall estava marcat al reglament de la cursa, la organització no tenia intenció de tallar a ningú en aquell punt. De fet era lògic, doncs només faltaven 11 kms fins a Bagà, ens donaven 4 hores per fer-lo i la precisió era fer-los en unes dues hores aproximadament.

 

Ara ja al km 99 surto de Sant Jordi, m’espera uns 2 kms de baixada intensa, després una pujada molt intensa però poc tècnica de prop de 2 kms mès, i finalment 7 kms de pista ample gens pedregosa, fins i tot parts d’asfalt que et permet córrer a plaer.
Bagà era a tocar, els ulls se’m llàgrimeixen per l’emoció del que estava a punt de passar, i finalment acaba passant. Entro a Bagà, tothom aplaudint, i jo corrent per aquells carrers com si estigues corrent una cursa de 10 kms, a molt bon ritme i un somriure d’orella a orella. Just allà em trobo la línia d’arribada, envoltat de gent a dreta i esquerra fent-me copets a l’esquena i fent-me sentir un heroi. Allà mateix travesso la línia d’arribada i aixeco els braços com el que em sento, un campió.