El passat 21 d’Octubre un grup de valents Fondistes van participar a la cinquena edició de la La Mitja del Castell. Alguns varen participar a la cursa de 10 kilòmetres i altres a la de 25km. A destacar la participació de 6 noies del grup Fondistes Girls. A continuació us deixo amb les cròniques d’en Sergi i la Montse.
La Mitja del Castell 2018
Veure la Crònica del «Mestre» Sergi Gisbert
Veure la Crònica de la Montse
Podeu veure totes les fotos al següent enllaç
Crònica del «Mestre» Sergi Gisbert:
El passat diumenge 21 d’octubre es va fer la 5ª. Mitja del Castell al Papiol, una cursa molt recomanable pel seu recorregut, organització i ambient.
El despertador sona a les 6,30h del matí. La veritat és que esperava tenir més son, però he pogut descansar força bé. Tota la roba i la bossa de recanvi està preparada, així que només em toca fer l’habitual esmorzar abans d’una cursa, sense res a inventar.
Hem quedat a les 7,30h als patos, i és allà on em trobo la primera sorpresa gratament positiva. Un grup força nombrós de fondistes girls venen a la cursa, demostrant que són unes veritables guerreres.
Arribem al Papiol cap a les 8h, i allà ens trobem al Jordi Olivella i el Francesc, que al final han pogut aconseguir un dorsal a darrera hora. Ens dirigim a recollir el dorsal i a prendre un cafè i pasta que ens ofereix la pròpia cursa (bona iniciativa !). És en aquest moment que ens donem compte que estem en territori Garrido, és donar 3 pases i escoltar: eh !!! amigo !!! Garrido !!! Impressionant, el Garrido és més conegut que el ball del Gum Gum style.
Cap a les 8,30 tornem al cotxes a fer aquella cosa que tant m’agrada d’una cursa. És el moment per canviar-se i decidir què et poses o què no et poses, i què t’emportes al guardaroba. Mentre els nois es prenen aquest moment amb cert silenci i concentració, les fondistes girls no paren de donar-li a la “sin hueso” ( que em poso ? agafo el mòvil ? farà fred ? quería un croissant para desayunar y me han puesto una mierda de pasta industrial !, … ) Les disculparem , sembla que els nervis comencen a sortir.
Cap a les 9,10h, després del llançament d´un cohet (Garrido ja havia parlat prèviament amb el llançador perquè aquest any apuntés bé), es dona l´inici a la cursa. Tot està per fer i tot és possible !
Els primers 9 kilòmetres de la cursa són de pujada fins al Puigmadrona i, tot i que anava avisat, el darrer quilòmetre de pujada al Puigmadrona és dur i cal fer-ho caminant. Després arriba una forta baixada i a mitja baixada la cursa es divideix entre els que volen fer 14km i els de 25km. A mi em toca la de 25km, així que seguim baixant i cal anar molt en compte, ja que els corriols estan molt humits i rellisquen molt, qualsevol descuit et pot costar un bon ensurt. Un cop ja hem baixat pràcticament a l’alçada inicial, tornem a remuntar amunt a la segona pujada.
Aquesta pujada és més corrible i amena, ja que passa per un corriols amb poca pendent, frondosos i humits que valen molt la pena. Em sorprèn molt l’entorn i el paisatge, molt bonic i agradable de córrer en plena tardor. I ja sabeu, un cop feta la segona pujada, ara toca baixar (aquesta cursa és un veritable trencacames !) . I a les baixades cal tornar a estar alerta, rellisquen molt i el cansament es comença a notar. Acabada la segona baixada, ens tocarà fer la tercera i darrera gran pujada. Aquesta torna a arribar al Puigmadrona, i el tram final transcorre pel mateix corriol que hem fet a l’inici. Toca patir de valent, el corriol és dur i ara sí que vaig més just de forces (comença fer molta calor i la deshidratació i pèrdua de sals es nota). Però arribem a dalt i, de cop i volta, en sento fort i amb ganes per fer el tram final de “baixada” (alerta que hi havia alguna trampa i encara quedava fer alguna pujada per acabar de trencar tota la musculatura). La cursa acaba al castell del Papiol, a on es respira un gran ambient entre el públic. La gent està bolcada amb el corredors i els ànims que ens donen em permeten arribar a línia de meta amb un somriure a la cara. Gràcies gent del Papiol, sou molt bona gent !!!
Finalment, em dirigeixo al servei de dutxes i a fer una més que merescuda botifarra i cervesa. És en aquest punt que em retrobo amb les fondistes girls, que per les seves cares es veu que estan mot satisfetes i contentes per la seva cursa. De fet, alguna d’elles ja comença a parlar de la següent. Bravo noies, vau fer una gran cursa ! I mica en mica van arribant la resta de companys de la cursa de 25k, uns més desencaixats que altres, però tots amb la sensació d’haver fet una gran assalt al castell del Papiol (no incloc al Paco, que es va tocar la wifis tota la cursa, y lo sabes !) . Per últim, m’agradaria donar les gràcies al Juanmi i al Christian, pels seus ànims durant la cursa i el seu reportatge.
La mitja de Castell és un cursa que em va sorprendre molt positivament, amb un recorregut molt entretingut, exigent i trencames, amb bona organització i a on els voluntaris es bolquen per a que tots els corredors , del primer al darrer, surtin amb ganes de tornar a la propera edició. En veurem el proper any ? Segur que sí !
I recordeu: “Lo haces o no lo haces, no lo intentes”.
Crònica de la Montse:
Feia unes setmanes que al grup de Fondistes Girls parlavem de la cursa del Papiol. Diuen que és exigent, però la distància de 14 km era temptadora, ni massa ni poc. Finalment una valenta s’ animà i poc a poc unes quantes ens vam apuntar, sense pensar- ho gaire.
Això mateix pensava la nit d’ abans…, com no t’ ho has pensat dues vegades…doncs, ja sé, perquè la Carmen diu que no tindrem problemes, que “ lo haceis con la gorra “, i ella és la veu de l’ experiència.
La nit és llarga , com una criatura quan té un examen a l’ endemà. Una cursa et treu la son?. Massa novata, ets massa novata.
Fa il.lusió; tot i la matinada (les 7:30 i ja a “patos” ) estàs contenta perquè intueixes que gaudiràs un fantàstic matí de sol i natura.
El grup és bastant equilibrat , 6 dones, 7 homes. Vigileu Fondistes homes perquè aviat serem més nosaltres …
Bon ambient a la sortida, bé, jo segueixo nerviosa, però la musiqueta, la recollida dels dorsals, el Jordi que sembla que també coneix a tot Papiol…, el temps passa volant.
Cohet de sortida, aquesta vegada el pal no ens cau a sobre i comencem l’ ascens. Encara no has arribat al Castell i ja las has perdut?. Et dius a tú mateixa que això no deu ser gaire diferent del que fas als entrenaments, de fet, sempre vas l’ última, i sense adonar- te’ n ja has arribat a la pista forestal. Uns quants bassals fan que el ritme s’ aturi bastant, hi ha cua fins i tot, però a tú no et va malament el respir.
A fila d’ un segueixes el ritme del de davant i pocs et passen. Crec que és la samarreta dels Fondistes…els impressiona ( rialles ).
El primer avituallament , als 5 km, ha arribat fàcil. Es nota que hem rodat bastant per montanya amb les noies. Uns quilòmetres mès i comencem la pujada al Puig Madrona. Ara sí trobo a faltar les noies , que ès això , una processó ?, ningú parla, només esbufeguem. Imagino que la Maria no haurà parat de xerrar en tot el camí, i tinc curiositat pel que haurà fet en arribar allà. Jo camino i pujo com puc, veig cartells que animen als guerrers, però allà hi ha moltes guerreres. Els voluntaris i voluntàries ens animen força i sento que diuen que el Puig Madrona ja el tenim fet.
Comencem a baixar. El terreny és perillós , tot està molt humit i si trepitges la pissarra, patines. És divertit però. Avituallament amb fruita i xocolata als 9 km. Això sembla fet, però no , encara pugem una mica, just quan desvien la cursa de 25 km , pobres companys… el que els hi queda…
Després d’ un parell de quilòmetres amunt una mica abruptes , sembla que sí que arriba el veritable descens. Vas bé, quedan 3 o 4 km i veus que falta poc per completar les 2 hores i t’ animes , apretes el ritme, però en un no res ja t’ has torçat els 2 turmells, així q tornes a la realitat i penses que més val arribar una mica més tard i sencera.
S’ acaba la pista, ja ets a l’ asfalt, t’ esperen al castell, però quina pujada final. T’ entregues al màxim i ja ho tens.
Ara és moment de petons , abraçades, dutxa i botifarra!.
No ha estat gens malament , potser m’ ho penso i fins i tot m’ apunto a la mitja d’ Aixetes … ja ho diuen els que en saben , que això enganxa!